Portada > El municipi > Vallcebre > Història

Història

La primera menció escrita del poble la trobem en un document de l’any 839, amb el nom original de “Balcebre”, que prové de la unió de les paraules en llatí “balç” (= timba o cinglera) i “separ” (=separat), fent referència a l’espectacular cinglera que envolta el municipi. Amb el temps, va evolucionar cap el nom definitiu de Vallcebre.

Són d’aquesta època medieval l’església romànica de Sant Julià de Fréixens (s.XI), el pont romànic de cal Xalet (s.XII-XIII) o el pont romànic de cal Toni (s.XII-XIII). De l’església preromànica de Santa Maria (s.X), que devia estar situada al centre del poble on avui hi ha el campanar, no en queda cap vestigi. També hi ha referències d’un antic castell a Vallcebre, el castell de Grallera, en documents de l’any 938.

Durant la baixa edat mitjana, Vallcebre es situa sota els dominis de la baronia de Peguera i dels Abats de Bagà, i uns segles més tard dels senyors de Gironella. La població era dispersa, formada per masies escampades per tota la vall, aprofitant llocs planers on podien conrear terres i cuidar bestiar. Durant aquest període, difícilment es devien arribar a 300 habitants.

Poques dades tenim sobre l’època moderna a Vallcebre (s.XV-XVIII), però tot fa pensar que no es produïren especials canvis en les condicions de vida dels seus habitants, dedicats a l’agricultura i ramaderia, sota una economia de subsistència. La població es recupera progressivament dels estralls provocats per la pesta negra, al s.XIV.

Al s.XV la parròquia de Sant Julià de Fréixens s’uneix a la de Santa Maria de Vallcebre, i s’estableixen els límits actuals del municipi de Vallcebre. Al s.XVI es construeix l’ermita de sant Ramon del Portet, i durant el s.XVII, l’ermita de Santa Magdalena al Boixader.

En una escriptura extraviada de l’any 1681 hi consta que els 33 masos o famílies establertes a Vallcebre compren tots els terrenys que la senyora Baronessa de Gironella tenia al terme. S’inicia així la història dels Capmasats i Barracaires de Vallcebre, que gestionaran a partir d’ara les terres “comunals” o emprius de Vallcebre.

Podem destacar el bandolerisme, la Guerra de Successió, i la lluita d’interessos entre pagesos propietaris i els arrendataris o amb poques terres, com a fonts de conflicte a l’època.

Al s.XVIII la població de Vallcebre augmenta considerablement. Es produeixen importants tales de boscos per vendre la fusta i guanyar terres conreables, que sovint s’habiliten en petites feixes amb la construcció de murs de pedra seca per contrarestar els pendents del terreny. Destaca el conreu de blat, ordi, i les patates (anomenades “trumfos” a nivell local). Això provoca un important augment de la població que no es reflecteix als censos de l’època. Cal recordar que aquests censos tenien finalitats fiscals, recaptatòries i de reclutament militar del joves per les lleves militars, i això afavorí l’ocultació de les dades reals de població per part dels habitants del territori, especialment en zones aïllades i muntanyoses com Vallcebre. Mossèn Marià Grandia, parla de prop de 2.000 habitants a finals del segle XVIII, “en la época de desmonte de los bosques comunales” (mentre que el cens de 1787 parla de només 138 habitants!!).

En aquesta època es formen els nombrosos veïnats o ravals que encara perduren (el Comellar, el Divinal, el Portet, el Bac, les Déus, Belians, la Muntanya, la Barceloneta, i el Clot del poble).

El segle XIX fou una època de gran conflictivitat. Vallcebre, com bona part de l’alt Berguedà, serà un important bastió carlista. El setembre de 1872, durant la 3ª guerra Carlina (1872-1876) tingué lloc al municipi una batalla que enfrontà una columna de l’exèrcit liberal i una partida carlina. Es coneix com la batalla dels “Graus de Vallcebre”, que va tenir lloc a diversos graus del sector nord dels Cingles de Vallcebre. Els graus són passos o camins naturals i/o construïts, que permeten salvar el desnivell de cingleres i llocs abruptes, i que fins el segle passat eren els únics llocs per on es podia accedir a Vallcebre, donada l’escarpada orografia del municipi.

El nostre poble serà el bressol de 3 figures destacades de l’època: el Josep Busoms, o “Jep dels Estanys”, (Vallcebre 1770- Olot 1828), líder guerriller absolutista. Josep Grandia, conegut com “el Nai” (Vallcebre 1854- 1926), participà en la 3ª guerra carlina (1872-1876) i va liderar l’aixecament carlí al Berguedà l’any 1900. El seu germà, mossèn Marià Grandia i Soler (Vallcebre 1865- Madrid 1929), que va ser un destacat filòleg de l’època, amb una extensa bibliografia publicada.

Durant el s.XX, la mineria del carbó (lignit) implicarà importants canvis al poble i els seus habitants. Al terme de Vallcebre s’han comptabilitzat una vintena de bocamines de carbó. L’inici de l’activitat minera comença a Vallcebre durant la segona meitat del s.XIX, però és de tipus familiar i destinada a l’autoconsum, si bé una part de la població ja comença a treballar a les mines de Fígols, que es van obrir l’any 1860.

Degut a la complexa geografia de la zona i manca de comunicacions, no és fins la dècada dels anys 30 que diferents particulars, petites empreses i el mateix govern de la Generalitat republicana inicien l’explotació moderna del carbó a Vallcebre.

L’any 1945 es posa en funcionament el Telefèric de Vallcebre, una impressionant obra d’enginyeria per transportar el carbó amb vagonetes que es desplaçaven per cables aeris d’acer, a través de diverses torres de fusta. Aquesta infraestructura, que va ser projectada durant l’època republicana, fa rentables i dinamitza les explotacions existents, fins la construcció de l’actual carretera al poble durant els anys 60. Destaquem 4 de les mines o zones d’extracció minera de Vallcebre:

  • A coll de Pradell, a més de 1600 metres d’alçada, s’explotà carbó entre 1936 i 1962. Perduren les restes de les tremuges i diferents instal.lacions mineres de la zona, així com el ferrocarril miner que ha estat restaurat per l’Associació Trens Turístics Miners.
  • La zona de Tumí s’explotà des del 1936 fins el 1968. S’hi creà un complex miner de molta importància, a 1400 metres d’alçada.
  • L’any 1955 comença a funcionar la mina del “Transversal Maria Teresa”, situat sobre el nucli urbà, que va ser el motor econòmic del poble durant la segona meitat del s.XX fins l’any 1984, en què es paralitza l’explotació.
  • Durant la dècada dels 80 fins el 1991, s’explotà amb el sistema a cel obert la zona de Fumanya, coll de Pradell, fins el Pla de la Barraca. L’impacte ambiental d’aquestes explotacions i la restauració efectuada va originar una forta polèmica a l’època. Aquestes explotacions van deixar al descobert diversos jaciments paleontològics d’importància mundial, i actualment visitables: Fumanya Sud, Fumanya Nord, l’Esquirol i Tumí.

La mineria transformà radicalment Vallcebre: suposà importants canvis en el paisatge, un creixement de la població degut a la immigració (als anys 1960 s’arriba al miler d’habitants), la modernització d’infraestructures (comunicacions, electricitat, etc), el desenvolupament econòmic de la zona, i importants canvis a nivell social i cultural.

El tancament de les explotacions mineres, i la crisi del tèxtil a tota la comarca, va provocar un despoblament sobtat del municipi a finals del segle XX, per sota dels 300 habitants, població que s’ha mantingut més o menys constant fins l’actualitat.

Actualment el sector serveis representa la principal font d’activitat econòmica al municipi, i durant les darreres dècades s’estan fent importants esforços per desenvolupar una oferta turística de qualitat, basada en l’espectacular entorn paisatgístic de la zona, un ampli ventall de d’activitats a la natura, la valorització del patrimoni cultural, i una oferta turística de qualitat en el sector de la gastronomia i l’allotjament rural.