Portada > El municipi > Memòries del poble > L'escola de Vallcebre als anys 1940

L'escola de Vallcebre als anys 1940

Aquest article ha estat possible gràcies a la col.laboració del Joan de cal Xic, la Ramona, el Julio, el Josep de cal Tutó, i la Raquel Camps, que van assistir a diversos  Tallers de recuperació de la memòria oral de Vallcebre.

 

LES INSTAL.LACIONS:

 

L’escola de Vallcebre als anys 40  era a cal Roser. El pati era davant de la Casanova que estava coberta d’uralita. A la Casanova (on ara hi ha el menjador) hi havia fet alguna obra de teatre.Els nens anaven al primer pis i les nenes al principi anaven a la planta baixa, i després al 2on pis.

Com a instal.lacions i material a l’aula hi tenien: una pissarra, mapes penjats de la paret (d’Espanya, és clar), la foto del Franco, pupitres individuals de fusta d’aquells que s’aixecava la tapa i amb un forat per posar-hi el tinter (s’escrivia amb ploma.... se solien tacar i per treure les taques solien fer servir os de sípia). Els nens i nenes duien una cartera (no pas una motxilla com ara), i un estoig (es canviava d’estoig molt de quan en quant....recorda el Joan)

L’alcalde del poble en aquella època era el Celestino Escarré, de cal Saltre. Després de molt queixar-se sobre el fet que hi passaven molt fred, s’hi va posar una estufa de llenya situada al mig de la nau per escalfar-se.  Això sí, eren els mateixos nens i nenes qui havien de portar llenya o pinyes per fer foc.

Després del Roser, es van construir les “escuelas nacionales” (sembla ser que cap a finals dels anys 50 inicis dels 60) i el Roser va passar a ser l’Ajuntament. A la planta baixa del Roser hi havia la secretaria i ajuntament. Al primer i segon pis, el “pis dels mestres”.  Per construir aquestes escoles, van ensorrar la Casanova. Durant els anys 20, ja havien projectat de fer l’església del poble on després es van fer les escoles i ja s’hi havia fet els fonaments. Hi ha qui deia que finalment no es va construir en aquell lloc per interessos personals de gent del poble.

 

ELS I LES MESTRES

Per aquella època, gairebé cada any es canviava de mestre, perquè marxaven. Hi havia un mestre pels nens i una mestra per les nenes.

La Leonor era una mestra que va estar a l’escola de Vallcebre uns quants anys, i era molt estimada per les nenes. Explica la Ramona que un dia les nenes van agafar carbó de les vagonetes, i es van emmascarar totes de suja. Van anar a cal Felip, al garatge, on abans hi havia una botiga que portava el Lluís de cal Sastre i el Celsu de cal Parser (li’n deien “cal Blinco” i era una mena de bar-cantina). En arribar al cole, la Leonor les van castigar, totes agenollades i van fer que els nens se’n riguessin. Mai més ho van tornar a fer!!!

La Ramona recorda perfectament com un dia la Leonor era a cal Batlló, amb tot de maletes, esperant el camió dels miners per baixar a guardiola, i que les nenes la van ajudar a portar i descarregar els paquets.  Es van ensumar que allà passava alguna cosa i que la Leonor marxava del poble. Tot i que al prinicipi ella ho negava, al final ho va reconèixer. Totes les nenes es van posar a plorar...

Domingo Rubio Álvarez, “el Rubio”. Va venir a principis dels anys 40, abans del Gallego. Era molt bon mestre, si volies aprenies moltes coses, afirma el Joan de cal Xic. Era un mestre que educava amb molta disciplina. Feia formar els nens al pati, i des d’allà anar a l’escola. El Joan ens explica que nomenava uns “cabos” que feien com de delegats i regulaven el comportament dels nens i nenes de les “files”. Si algú no s’havia portat bé li deien al mestre i era castigat. Com a càstig tancava els nens al cuarto de les rates (o de les pinyes, o la presó en temps de guerra civil). Picava els nens amb el “punteru”, amb la punta del regle a les mans.

El Gallego. Feia de pastor a Gisclareny i deien que era un Guàrdia Civil retirat. Feia portar a cada nen una petita pissarra de 20x30 centímetres per fer les operacions. Picava els nens amb la civella del cinturó, i era l’únic que picava fort i feia mal, recorda el Josep de cal Tutó.

Mossèn Aparici. Va començar a fer de mestre als inicis dels anys 50. Ho va ser durant 2 a 3 anys. Jugava molt a pilota, i el descriuen com a molt “escrupulós”.

A final de curs, el millor estudiant tenia un premi (per coneixements, per comportament,...) Es feia un examen un oral a la Casanova, on hi havia un jurat que emetia el veredicte. Com a regal tenien llibres.

 

L'ENSENYAMENT

 

En aquesta època era obligatori anar a l’escola des dels 6 anys fins els 14 anys, i si no s’hi anava “et posaven falta” diu el Julio. Això no sempre era fàcil, ja que com diu el Josep de cal Tutó, en aquella època força sovint la canalla havia d’ajudar a les feines del camp i de la casa: “a partir dels 12 anys, per les tardes em feien fangar els camps”.

A Vallcebre, anaven a l’escola entre 40 a 50 nens i nenes. Abans hi havia molts nens al poble, fins a finals del 70, quan van tancar les mines. A la majoria de cases o famílies tenien 3 o 4 fills.

Als vespres el mestre donava el que li’n deien la “conferència”, durant una o dues hores cada dia. Hi solien anar 5 o 6 nens. Era voluntari, però per anar a la conferència s’havia de pagar. Es repassaven i ampliaven els continguts de les matèries que es donaven a l’escola.

Tot l’ensenyament era i es feia en castellà. Parlar en català a l’escola estava prohibidíssim. Tots els mestres eren castellanoparlants, excepte la Leonor. Abans de començar la jornada, s’havia de cantar el “cara al sol”, tots drets, amb el braç alçat i en formació.

En aquella època la gran majoria dels seus pares i mares no sabien escriure ni llegir. Molts d’ells pràcticament no sabien parlar en castellà.

 

LA CANALLA

 

Entre els jocs més populars durant aquella època, destaquen la “sàlvia enganxada” (una mena de “làtigu” actual), la gallineta cega, el patacots (que era un joc amb cartes), amb les pedres (es jugava a un joc similar a la  petanca), les caniques, i com no a pilota, molt especialment a futbol en l’època de mossèn Aparici, un gran amant d’aquest esport.

Hi ha coses que no semblen canviar amb les èpoques, ja que tots els assistents concidieixen amb la Ramona al dir que “érem molt dolents, érem molt entremaliats i sempre estàvem fent malifetes”. “Anàvem tot el dia sueltos pels llocs, sempre pensant de fer-ne alguna” diu novament el Josep.

El Joan de cal Xic i la Ramona destaquen que hi havia certa rivalitat entre “barriades” o ravals del poble: “Ens tiràvem rocs, boles de neu amb rocs a dins, ens barallaven amb garrots de veritat, hi havia baralles...”. Es veu que tot això era molt habitual en aquell temps. De fet, no s’expliquen que algun nen no hagués pres mal de veritat algun cop.

Si se’ls demana per la diferència entre la seva infància i la dels nens i nenes d’avui dia, en general tots concideixen a dir que “la canalla ara està molt més vigilada, s’hi està més a sobre, van més arreglats, estan més ben cuidats, tenen una educació molt millor...”.

Si se’m permet fer una reflexió final, sembla quedar clar que cada època té les seves diferències com a resultat dels canvis que es produeixen entre generacions i algunes coses que semblen no canviar gaire. És curiós com sempre solem sentir que les coses abans anaven molt millor, però a partir d’aquest escrit també podem veure com moltes coses han millorat amb el temps... El món certament canvia, i amb ell les persones, però no sempre aquests canvis són sempre bons, ni sempre dolents, ja que sempre hi ha molts matisos. Us imagineu, per posar un exemple, que els nens i nenes del poble es dediquessin a jugar a tirar-se rocs al cap, i que això fos absolutament normal? O que no anessin a l’escola als 12 anys perquè han de treballar, perquè els seus pares els obligaven? Si això ens costa d’imaginar és que possiblement alguna cosa ha canviat també per bé, no creieu?

 

Jordi Lapuente Perarnau. Revista de Vallcebre nº 9 i 10