Portada > El municipi > Memòries del poble > Analfabetisme i ensenyament a Vallcebre als anys 1930

Analfabetisme i ensenyament a Vallcebre als anys 1930

Cens electoral Vallcebre 1932. (1)
Cens electoral Vallcebre 1932. (1)
Cens electoral Vallcebre 1932 (2)
Cens electoral Vallcebre 1932 (2)

Si ens entretenim a analitzar les dades del cens electoral de 1932 facilitat pel Joan Grandia de cal Xic, podrem veure que en aquesta època un bon número de vallcebrencs i vallcebreses en edat adulta no sabien llegir i escriure -un 49% de les persones majors de 22 anys-. Avui dia dir-li a algú que és un analfabet sona més aviat com un insult, i fins i tot ens costaria molt trobar alguna persona del poble que no sabés llegir i escriure.

Naturalment, en aquest canvi hi ha tingut un paper molt important l’escola. En aquells anys ja pràcticament la majoria de la canalla del poble (que ara en tenen més de 80) anaven a l’escola, però molts dels seus pares i mares no havien tingut la mateixa sort i no “sabien de lletres”.

Òbviament la situació sòcioeconòmica de la família era un fet molt important a l’hora de decidir si nens i nenes podrien anar a l’escola, i sobretot si tindrien el “privilegi” de seguir amb els seus estudis més enllà de l’ensenyament primari. Moltes famílies no s’ho podien permetre  ja sigui per la despesa que suposava, perquè els necessitaven per tirar endavant amb les feines del camp i del bestiar, o per altres motius de tipus cultural.

Si analitzem les dades, podem apreciar perfectament algun d’aquests motius: a l’any 1932, 3 de cada 10 homes, i 7 de cada 10 dones del poble, no sabien llegir i escriure. Aquesta diferència no és casualitat i ens diu moltes coses: que era més “important” que anés a l’escola el nen que la nena. Per què? Senzillament perquè les dones patien una molt major desigualtat a l’hora d’accedir a l’ensenyament, o al treball que en l’actualitat. El veritable paper de la dona era tenir cura de la casa i dels fills, i l’home s’havia d’encarregar de “menar” bé les terres i/o portar un bon sou a casa. Per això era “normal” que si algú havia de “fer carrera” fos el nen, ja que això li asseguraria una bona feina i un bon futur.

Ben pensat, no deixa de ser curiós que moltes persones amb grans vocacions i excel.lents aptituds per estudiar i exercir determinades professions, no s’ho puguessin ni plantejar pel fet de no tenir tita, o no dur les butxaques plenes. En aquest sentit és indiscutible que les coses han canviat. O potser no tant com ens sembla, i això de la tita i la butxaca encara pesa?

Si tornem a les dades del cens, aviat ens n’adonarem d’una altra tendència indiscutible: com més gran era la persona, més fàcil que fos analfabeta.

 

 

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

% hom

19

9

32

31

42

37

28

69

36

55

75

no

% don

31

48

70

60

69

92

90

100

90

100

100

100

Taula: elaboració pròpia a partir cens electoral de Vallcebre, l’any 1932.

Què ens indiquen les dades d’aquesta taula? Doncs quantifica com i quan es va anar produint aquest procés d’alfabetització de la població a Vallcebre. Si les simplifiquem, aquest canvi generacional es veu més clar: l’analfabetisme era de menys del 20% pel jove i del 30% per la jove, pels seus pares aquest percentatge seria del 40% pel pare i 70% per la mare aproximadament, i pels avis del 65% per l’avi i del 100% per a l’àvia.

En definitiva, generació rera generació cada cop la gent jove del poble sabia llegir i escriure més, i poc a poc l’alfabetització de les dones es va anar equiparant a la dels homes.

 

Jordi Lapuente Perarnau. Revista de Vallcebre nº7